El titular pot semblar una barreja de clickbait i manresacentrisme, i ho és. Però no deixa de ser cert. L'obra mestra del València Basket, una oda al bàsquet que s'ha allargat durant 91 partits, té una part del seu origen al Nou Congost. I és per això que els manresans hem de sentir aquest títol de l'ACB —una mica— com a nostre. I fer-ho amb orgull.

Aquest València és una evolució del Bàsquet Manresa dels darrers anys de Pedro Martínez, una versió hormonada amb millors jugadors. Veure'ls jugar ens transportava a totes aquelles tardes màgiques al Nou Congost. Un estil de joc que enamorava i que el tècnic ha evolucionat fins a portar-lo a un nivell inimaginable. Un equip d'autor. Podríem dir que aquell Manresa va ser com el banc de proves d'una idea que ara s'ha convertit en un ideari.

De la mateixa manera que aquí recordarem sempre aquells anys i, de forma inevitable —i certament injusta—, ho comparem i compararem amb tot el que vingui després; a València no oblidaran mai aquesta temporada. Ni ells ni qualsevol amant d'aquest esport, perquè no recordo cap altre campió que fes gaudir tant a tots els aficionats, independentment dels colors que estimen.

Han començat i acabat amb un títol, però el millor ha sigut el camí. Seran més recordats pel joc que pels títols, i això no és fàcil quan has aixecat dos trofeus. En un món cada cop més resultadista, inclús perdent la final la temporada hauria quedat a la memòria. Com va passar amb aquell meravellós equip manresà que ens va fer gaudir i somiar com mai (parlo d'aquest segle). A Bilbao vam guanyar perdent. I qui pensi el contrari, no ha entès res. Per un equip com el nostre, una temporada de goig i alegries genera més identificació que dues nits de celebració.

Que les coses li vagin bé a Pedro sempre serà un motiu d'alegria pels manresans. Treballador incansable, obsessiu amb els detalls i amb la màxima exigència com a bandera, ha creat un equip reconeixible, admirat arreu del món. A Manresa va portar al club a una nova dimensió no només pel que va construir a la pista, sinó per la mentalitat que va inculcar dins l’entitat. Veure el que ha construït a València ens porta una barreja de sentiments: per una banda, felicitat per veure'l amb les millors eines per desenvolupar la seva idea; per l'altra, aquell mal regust de boca que et queda quan t'imagines el que hauria pogut fer aquí si haguéssim tingut més recursos. Si ja va ser brutal, amb uns milions més... Tant de bo algun dia puguem tenir un mecenes com el seu Roig, que ens permeti veure els nostres triomfar aquí i no en un altre indret.

Impossible no alegrar-se també per Badio i Sima. Al primer el vam veure arribar com un jugador amb gran potencial però verd, i a base de treball es va convertir en una estrella pel Manresa. Ara ha fet un pas més i ha demostrat que pot ser un dels referents d'un dels millors equips de l'Eurolliga dels últims anys. Sima ha tingut molt menys protagonisme, però ha acumulat dos títols més a un palmarès increïble. Llull a banda, no crec que hi hagi gaires jugadors amb passat manresà amb més trofeus a la vitrina.

Pedro ha guanyat la lliga en el seu segon any, tal com va fer en la seva anterior etapa. Ara li toca al club valencià demostrar que va aprendre la lliçó i que continuarà apostant pel projecte, donant-li a Pedro les millors eines per continuar desenvolupant un estil que és l'enveja de tots. I que ha demostrat ser extremadament competitiu. Que guanyar costa i només s'aconsegueix a base de treball, però es pot fer oferint espectacle i fent gaudir als teus. I, sent fidel a una idea, pots arribar a cotes abans inabastables. És un últim punt d'unió entre aquest València i aquell Manresa: s'ha competit —i guanyat— contra rivals amb capacitats econòmiques molt superiors.

I el Bàsquet Manresa, ara Kids&Us, ha de continuar buscant la manera d'incrementar els seus recursos per mantenir-se a l'elit, i fer-ho sent fidel a una filosofia de joc i una manera de fer les coses que, a la nostra escala, continuï sent l'enveja de molts. I estar preparats per, si un dia es donen totes les circumstàncies perquè Pedro torni, poder-li donar el millor cotxe que pugui conduir.